Francesc Hernández Monjo: Marines

El Consell dedica l’exposició institucional de Sant Antoni al màxim exponent menorquí de la pintura de marines: Francesc Hernández Monjo (Maó, 1862 – Barcelona, 1937). Una selecció de vuitanta-quatre peces servirà per donar a conèixer l’obra d’una de les grans figures de la pintura menorquina de finals del segle XIX i principis del XX, i explorar les relacions entre la seva evolució artística i l’art del seu temps.

La mostra, que ha estat possible gràcies al préstec d’institucions, museus i col·leccionistes i la col·laboració dels ajuntaments de Ciutadella i Maó, es podrà visitar a la Sala Municipal del Roser del 26 de gener al 10 de març i a Ca n’Oliver, del 22 de març al 16 de juny.

Hernández Monjo, el gran renovador del gènere de les marines

«És un homenatge al gran renovador del gènere de les marines a Menorca, un gènere de llarga tradició amb el port de Maó com a protagonista», explica Carles Jiménez, crític d’art i comissari de l’exposició, qui no dubta a qualificar l’artista menorquí com «un dels màxims exponents del seu gènere a Espanya, on encara avui ocupa un lloc destacat». S’explica així que la seva obra estigui repartida entre Catalunya, Madrid, Bilbao, França i, fins i tot, Sud-amèrica i els EUA. A Menorca se’n conserva una bona mostra entre centres públics i col·leccions privades.

La transcendència artística de Francesc Hernández Monjo xoca amb el fet que fins ara encara no s’hagués fet cap exposició monogràfica sobre la seva obra a Menorca. «Un deute pendent amb una de les grans figures de la pintura menorquina de final del segle XIX i principi del XX», reconeix el conseller de Cultura, Joan Pons, per a qui aquesta antològica «és una extraordinària oportunitat per rellegir les seves aportacions a la història de l’art de Menorca seguint l’estela d’una tradició, la de les vistes del port de Maó, que ell renovà aportant nous enfocaments relacionats amb els moviments artístics d’entre els segles XIX i XX».

Hernández Monjo va ser, en efecte, un artista permeable a les tendències del seu temps, el que, com explica la historiadora de l’art Cristina Andreu, el va dur a «aconseguir una obra de gran expressivitat amb un domini de la tècnica i els recursos compositius, amb una interpretació molt personal de la llum, la mar i dels vaixells», a més de crear un nou capítol en la història de l’art menorquí «amb una renovació de la pintura classicista i obrint una nova via per al sorgiment de la pintura impressionista menorquina».

Sala Municipal El Roser