Un talent de l'escena independent de Nova York

Durant els anys 90, va formar part de bandes de jazz afrocubà i experimentació sonora, com G Spot Diesel, on ja destacava per un enfocament lliure i visceral de la música. El seu debut discogràfic com a solista arriba amb 36 Weeks (1998), Battleship (1999) i Happynothing (2002), tres discos autoeditats amb una sonoritat crua, íntima i profundament personal, que el situen com una veu inclassificable dins l’escena indie-folk. Entre 2003 i 2008, encara a Nova York, Fuster forma Proton Proton, una banda de rock experimental amb influències de Fugazi, Shellac o l’escena post-hardcore. El grup treu un disc de llarga durada i es fa un nom dins el circuit underground de la ciutat, amb directes intensos i una actitud frontal.

L'etapa catalana de Paul Fuster

L’any 2012, ja establert definitivament a Catalunya, publica Repte, un disc nu, introspectiu i enregistrat gairebé com una declaració vital. El segueix Go/Between (2016), on explora sons més elèctrics i madurs, mantenint el seu estil híbrid entre emoció i minimalisme. Simultàniament, forma part de Big Ok, una banda amb dues altres veus de pes de l’escena catalana. Influïts per grups com Swans, Dirty Three o Nick Cave & the Bad Seeds, Big Ok explora la cançó des de l’experimentació i la intensitat. El seu últim treball fins ara és l’EP Organ-isim (2023), una proposta curta però profunda, on torna a reinventar-se amb textures electròniques, ritmes orgànics i una mirada íntima al procés creatiu.