Una aproximació a la Menorca Talaiòtica

Els jaciments que conformen la Menorca Talaiòtica són el testimoni més clar de com l’ús de la pedra ha configurat el paisatge de l’illa.

La pròpia denominació de l’arxipèlag dona compte de la importància que l’ús de la pedra va tenir en aquestes comunitats. I és que «balear» significa alguna cosa així com «mestre del llançament», terme amb què es coneixia els foners de les illes, guerrers altament cotitzats entre els exèrcits cartaginesos i romans.

Aquests són fets històrics, però també existeixen nombroses llegendes que confirmen el protagonisme de la pedra en l’imaginari col·lectiu. Un dels mites més populars diu que juntant els quasi 11.000 km de pared de pedra seca que es calcula que hi ha a tota l’illa es podria donar la volta al món… Un altre explica que les taules i els talaiots de la Menorca Talaiòtica van ser obra de gegants, antics pobladors de l’illa…

El protagonisme de la pedra

La millor expressió d’aquest culte per la pedra és, sens dubte, la Menorca Talaiòtica, cultura megalítica prehistòrica que sorprèn per la seva monumentalitat, densitat –es calcula que hi ha prop de 1.500 jaciments– i l’excelent estat de conservació de les construccions que han arribat als nostres dies.

Aquestes s’aixecaren disposant grans pedres unes damunt les altres sense utilitzar cap mena d’argamassa. D’alguna forma es podria dir que aquest mètode constructiu ha arribat als nostres dies amb la tèncica de la pedra en sec.

Aquesta arquitectura megalítica, que es va desenvolupar entre l’Edat del Bronze i la conquesta romana, consta d’una tipologia ben diversa de construccions en funció de la datació històrica.

El naixement de la cultura talaiòtica

Els primers testimonis de la Menorca Talaiòtica pertanyen a l’època dolmènica (2100-1600 aC) i són, en general, d’ús funerari. En destaquen els sepulcres megalítics amb una càmera i un corredor d’accés. El millor exemple —i el més antic de l’illa— és el de Ses Roques Llises (Alaior).

Les següents etapes són la naviforme (1600-1050 aC) i la prototalaiòtica (1050-850 aC). Al llarg d’aquests períodes comencen a aparèixer els primers assentaments estables i en destaquen les navetes d’habitació, per als vius, i les navetes d’enterrament, per als morts. Es tracta d’unes construccions en forma de nau invertida úniques al món. La més emblemàtica i el jaciment més visitat de l’illa és la Naveta dels Tudons.

Les etapes centrals de la Menorca Talaiòtica

Coincidint amb el final de l’Edat de Bronze i l’inici de l’Edat de Ferro, les comunitats humanes comencen a experimentar grans canvis.

Durant l’etapa talaiòtica (850-550 aC) s’abandonen els petits assentaments de navetes i es construeixen grans poblats que s’articulen al voltant de construccions monumentals de caràcter públic en forma de torre: els talaiots. A Menorca hi ha entre 300 i 350 talaiots, els més espectaculars dels quals es poden veure a Cornia Nou, Torelló o Trepucó.

Cap al talaiòtic final —meitat del primer mil·lenni aC— sorgeix un nou tipus d’edifici: el recinte de taula, de caràcter ritualista o festiu. Les taules estan compostes de dues enormes lloses rectangulars en forma de T i són, juntament amb les navetes, una altra de les construccions megalítiques exclusives de Menorca. Els millors exemples els trobem a Torralba d’en Salort, Trepucó o Torretrencada.

Entre els jaciments de la Menorca Talaiòtica també destaquen les coves d’enterrament (1450 – 800 aC), que formen necròpolis tan majestuoses com la de Cala Morell i Calescoves. O les sales hipòstiles, amb diferents columnes mediterrànies a l’interior, com el Galliner de na Madona as Migjorn Gran.

Tots aquests jaciments conformen una de les cultures prehistòriques més interessants de la Mediterrània i donen solidesa a la declaració de Menorca Talaiòtica com a Patrimoni Mundial de la UNESCO.